Vivim en una època on absolutament tot és mentida o, si més no, una realitat molt distorsionada. Si això li afegim la feroç competència que hi ha a la indústria per entrar als millors festivals o a les Festes Majors més representatives, grups i agències de management es veuen obligats, en moltes ocasions, a utilitzar totes les estratègies que tenen a l’abast (molts cops moralment discutibles) per aconseguir el major nombre de concerts.
Des de l’aparició de les xarxes socials, hem canviat radicalment la forma de comunicar-nos i, actualment, les xarxes són l’eix de qualsevol estratègia de comunicació en molts sectors com el musical. Sabent això, les bandes inverteixen moltes hores i molts diners oferint-hi el millor contingut possible: videoclips, resums de concerts, fotografies, seguiment de la gira, el dia a dia de la banda…
Fins aquí tot bé, els seguidors cada cop tenen més informació dels seus artistes preferits i els grups fidelitzen seguidors i en capten de nous gràcies a la viralitat del seu contingut. En un món idíl·lic, aquest article acabaria aquí, però la vanitat de l’ésser humà fa que es traspassin línies vermelles per aconseguir més popularitat i, al fi i al cap, més concerts.
MANIPULACIÓ D’ESTADÍSTIQUES
El paradigma musical ha canviat tant que molts promotors i ajuntaments, en lloc d’estudiar amb consciència els grups a qui volen contractar, es basen en les simples estadístiques que hi ha a xarxes socials (nombre de seguidors, reproduccions…) i és aquí on aquesta vanitat què dèiem es corromp per complet: neix el dòping digital.
Donada aquesta situació, alguns grups s’han passat al lado oscuro i opten pel dòping digital, manipulant de forma deliberada les estadístiques per semblar que tenen més notorietat que la seva competència i poder tenir millors contractes discogràfics o tenir millor gira. La compra de reproduccions a Youtube o Spotify està a l’ordre del dia, i s’ha arribat a tal punt que són pocs els artistes que estan nets. Fins a un punt, sabent l’ego de molts dels artistes, es pot arribar a entendre la manipulació d’aquestes xifres a petita escala (sempre han existit estratagemes com la compra de discs d’un mateix per pujar a les llistes), però a hores d’ara, estem parlant de casos on es fa una compra de reproduccions totalment exagerada que distorsiona qualsevol realitat.
Molts de vosaltres us estareu preguntant si existeix un mercat negre de reproduccions. No, no és així. És tan fàcil com buscar a Google “comprar reproducciones” i et surten una barbaritat de pàgines on es poden comprar reproduccions, oients mensuals o seguidors entre d’altres. Com veieu, es pot comprar absolutament… tot menys la dignitat.
LA OBSESSIÓ PELS SOLD OUTS
Una de les altres estratègies per enganyar a promotors i al públic en general, i així, fer créixer la bombolla d’un grup és inventar-se sold outs. Abans, sense les xarxes socials, el cartell d’entrades venudes només servia per comunicar als qui estaven a la cua que les entrades estaven exhaurides.
Ara se n’està fent un ús totalment diferent, i estem davant la cultura del soldout i els grups en són totalment presoners. Sembla que si no exhaureixes les entrades és un fracàs i això porta a grups i mànagers a pensar estratègies indignes per poder dir que han triomfat. Des d’omplir la sala de convidats o a mentir directament. En els casos més maquiavèl·lics, es coneixen casos que grups han preferit dir que han exhaurit les entrades i tancar la venda 5 dies abans que vendre més entrades. Qualsevol acció és correcta si és per vacil·lar de sold out, fer més gran el seu ego i tornar a enganyar a públic i promotors.
PREMIS DE PANDERETA
Un cop s’han manipulat les estadístiques i s’han inventat sold outs, el següent pas és posar mà als Premis dels mitjans de comunicació per poder culminar la gran mentida. El poble continua pensant que els mitjans de comunicació tenen la veritat absoluta, i si donen uns premis, la influència que tenen sobre la gent és molt gran, i per això els mànagers i discogràfiques batalles per tenir-hi veu.
El lobby musical català és prou petit per a saber qui remena les cireres, i els premis acaben sent una fel·lació mútua plena d’interessos. És possible que un grup que ha fet tres concerts (sense massa èxit), i que hagin tret un disc a principis de gener que no ha escoltat ningú pugui guanyar un Premi d’Artista Revelació al maig? El Grup Godó creu que sí, però clar, tot és vàlid per fer gran la bombolla, i els mitjans també en són uns bons aliats.
CAIXETS DESORBITATS I INJUSITIFICATS
Ja són un grup amb milions de reproduccions, mil sold outs de mentida i premis immerescuts. Ara és el moment de pujar el caixet (popularment dit: caché). Tots els regidors de cultura dels Ajuntaments s’hauran empassat les seves mentides i acceptaran uns caixets que estan a anys llum del que els pertoca. Els diners públics provinents del circuit de Festes Majors fan que molts grups facin l’agost (mai millor dit) any rere any sense cap risc pel grup on els seguidors els poden veure de forma gratuïta. Aquí els grans perjudicats som els catalans pel saqueig que en fan dels nostres ajuntaments i també els promotors privats que han de passar pel cèrcol amb grups que no generen ni la meitat del que valen.
FEMINISME DE POSTUREIG
Amb les butxaques plenes després de robar a tots els ajuntament, l’únic que ens queda és netejar la imatge i pujar-nos a qualsevol carro que estigui candent. A molts grups se’ls ompla la boca simulant sent aliades feministes però, com sempre, s’està mentint fins l’extenuació. Tot serveix per blanquejar la imatge de grups sense cap tipus d’identitat, però la joventut s’ho traga amb patates. Massa cadells per entendre ments perverses.
Sense deixar el feminisme, a l’escena catalana, un dels debats que fa més temps que hi ha sobre la taula és la de la poca presència d’artistes femenines als escenaris. És una absoluta realitat i és un tema que dificilment tingui fi. Des dels promotors molt cops s’apela al discurs de la meritocràcia. Entenen que un festival ple de noies no portaria tanta gent com els grups que encapçalen l’escena catalana plens de nois. A nivell purament econòmic és discutible, però estem davant d’un moment clau i creiem totalment en la transformació social des de la cultura. És per això, que animem a tots els promotors a empatitzar amb aquesta causa i donar molta més visibilitat als grups femenins.
Continuant amb aquest etern debat, recentment ens ha sorprès la denúncia pública d’una jove comunicadora en un mitjà de comunicació mainstream català on feia referència al percentatge de noies que hi havia a cada festival de música catalana. Com és normal, els festivals en sortien ben escaldats, i donem suport total a aquest discurs, però ens grinyola un detall que passa per alt a tothom: aquesta noia treballa en una corporació radiofònica on la seva llista de les 105 millors cançons de l’any 2021, només apareixen 3 artistes femenines que cantin en català (i una d’elles només té una cançó en català al disc). Ara a qui ens hem de queixar? Els festivals contracten als grups que funcionen i que molts cops sonen per la ràdio, però si a la ràdio no sona música de noies en català, a qui ens hem de queixar?
Se’ns omple la boca demanant més noies als escenaris, no obstant això, tothom hi ha de posar de la seva part (les ràdios donant-los-hi visibilitat, als festivals programant-les i als consumidors, comprant entrades). No us preocupeu, talent en sobra.
CONCLUSIÓ
Per acabar, des de Kreative Offensive només volem recomanar a la indústria musical catalana que pari un moment i revisi tots els errors que està cometent. Des de la integritat i sensatesa es pot redirigir aquest vaixell que va a la deriva amb futur incert i ple de mentides. Es pot tenir un grup (i en coneixem molts) que no els hi faci falta mentir per poder triomfar, és més, els qui no enganyen acostumen a agradar més. Si revertim aquesta situació, podrem gaudir d’un circuit més saludable amb grups més honrats i amb un discurs més reconeixible.
Reflexionar és gratis. Si aquest article t’ha semblat interessant i t’ha donat un enfoc nou sobre l’escena musical, subscriu-te al nostre blog i descobriràs més continguts marketing i d’opinió.
